Aquest cap de setmana passat ha estat la marató de contes de Guadalajara. La XXIV edició. I hi he participat. Però no només com en d’altres anys, a l’escenari principal, sinó també com a narradora inaudita. Tota una experiència, tot un honor. De fet, encara no he aterrat del núvol on porto instal·lada des d’aleshores. Ha estat molt bonic! Però molt i molt i molt bonic!
Els nervis previs no van ser tan bonics, però de tot se n'aprèn, no? Relativitzar una mica més i disfrutar el present són dos dels aprenentatges que m’emporto.
Divendres al migdia em vaig trobar amb la Tània Muñoz, amb qui vam compartir habitació, “inaudició” i cap de setmana. Després d'una tarda d'aquelles que passa sense saber ben bé què has fet, ja estàvem al liceo caracense, amb la resta d'inauditos, tots nosaltres narradors que no havíem estat mai programats a Guadalajara i a qui ens brindaven l’oportunitat de narrar durant una estona en un dels escenaris paral·lels al de la marató. Qui de nosaltres estava més nerviós? Ni idea, però jo...molt!
I és que la sala estava plena a vessar i no només de nens i nenes, sinó de gent de totes les edats, amb ganes d'escoltar contes i de viure'ls. I és clar, entre el públic, molts narradors d’aquells que sí que han estat programats a Guadalajara i a molts altres festivals de narració. Vamos, que no hi havia nervis ni res, que va!
Després dels contes de la Gisela Llimona (catalana), la Pilar Borrego (salmantina) i la Begoña Perera (canària) em va tocar a mi. Era la última dels inauditos familiars i després ja anaven els narradors per a adults, entre ells la Tània. Pujo a l'escenari, la gent aplaudeix el canvi de narradora i els miro. I respiro. I els miro i començo. I arranco. M'entrebanco amb les primeres paraules -se’m notarà que sóc catalana? doncs és clar que se’m notarà! però si sempre se’m nota- però torno a respirar i continuo. I ja no paro. Al ritme que m'havia proposat surt la història de l'Omumbo Rombonga (vaig a lo segur), amb el lleó, l'elefant, la tortuga i l'àvia Cocó com mai m'havien sortit de bé. I l'arbre es fa gran i les fruites prenen vida.
No sé quanta estona estic, però quan acabo l'omumbo, arranca l'orugueta goluda (ja us dic, no vaig arriscar). Complicitat amb el públic, riures on "toca" i l'orugueta que menja i creix, fins que es converteix en papallona i marxa volant.
I jo baixo de l'escenari també volant, i així continuo.
Després dels familiars van venir els adults i l’Israel Hergón (madrileny), la Erica González (palentina), la Tània i El Wayqui (peruà) van narrar. I el públic va gaudir. I jo també. De fet, ho vaig fer com la resta del cap de setmana, entre contes, amics retrobats, hores sense dormir, grupies de Quico Cadaval, estrelles estrellades, nous amics, fred nocturn, riures, repentismo cubano i abraçades.
Doncs això, un Maratón intens, màgic i esgotador com només pot ser-ho a Guadalajara. Meravellós. Em sento molt agraïda per tot plegat i per tothom que, d’una manera o altra, m’ha ajudat a arribar als Inauditos. I sabeu què? Doncs que això no ha fet més que començar!
Torno l’any vinent. Ens hi veiem?
