dimecres, 17 de juny de 2015

XXIV Maratón de Cuentos de Guadalajara

Aquest cap de setmana passat ha estat la marató de contes de Guadalajara. La XXIV edició. I hi he participat. Però no només com en d’altres anys, a l’escenari principal, sinó també com a narradora inaudita. Tota una experiència, tot un honor. De fet, encara no he aterrat del núvol on porto instal·lada des d’aleshores. Ha estat molt bonic! Però molt i molt i molt bonic!


Els nervis previs no van ser tan bonics, però de tot se n'aprèn, no? Relativitzar una mica més i disfrutar el present són dos dels aprenentatges que m’emporto.


Divendres al migdia em vaig trobar amb la Tània Muñoz, amb qui vam compartir habitació, “inaudició” i cap de setmana. Després d'una tarda d'aquelles que passa sense saber ben bé què has fet, ja estàvem al liceo caracense, amb la resta d'inauditos, tots nosaltres narradors que no havíem estat mai programats a Guadalajara i a qui ens brindaven l’oportunitat de narrar durant una estona en un dels escenaris paral·lels al de la marató. Qui de nosaltres estava més nerviós? Ni idea, però jo...molt!


I és que la sala estava plena a vessar i no només de nens i nenes, sinó de gent de totes les edats, amb ganes d'escoltar contes i de viure'ls. I és clar, entre el públic, molts narradors d’aquells que sí que han estat programats a Guadalajara i a molts altres festivals de narració. Vamos, que no hi havia nervis ni res, que va!





Després dels contes de la Gisela Llimona (catalana), la Pilar Borrego (salmantina) i la Begoña Perera (canària) em va tocar a mi. Era la última dels inauditos familiars i després ja anaven els narradors per a adults, entre ells la Tània. Pujo a l'escenari, la gent aplaudeix el canvi de narradora i els miro. I respiro. I els miro i començo. I arranco. M'entrebanco amb les primeres paraules -se’m notarà que sóc catalana? doncs és clar que se’m notarà! però si sempre se’m nota- però torno a respirar i continuo. I ja no paro. Al ritme que m'havia proposat surt la història de l'Omumbo Rombonga (vaig a lo segur), amb el lleó, l'elefant, la tortuga i l'àvia Cocó com mai m'havien sortit de bé. I l'arbre es fa gran i les fruites prenen vida.



No sé quanta estona estic, però quan acabo l'omumbo, arranca l'orugueta goluda (ja us dic, no vaig arriscar). Complicitat amb el públic, riures on "toca" i l'orugueta que menja i creix, fins que es converteix en papallona i marxa volant.



I jo baixo de l'escenari també volant, i així continuo.


Després dels familiars van venir els adults i l’Israel Hergón (madrileny), la Erica González (palentina), la Tània i El Wayqui (peruà) van narrar. I el públic va gaudir. I jo també. De fet, ho vaig fer com la resta del cap de setmana, entre contes, amics retrobats, hores sense dormir, grupies de Quico Cadaval, estrelles estrellades, nous amics, fred nocturn, riures, repentismo cubano i abraçades.






Doncs això, un Maratón intens, màgic i esgotador com només pot ser-ho a Guadalajara. Meravellós. Em sento molt agraïda per tot plegat i per tothom que, d’una manera o altra, m’ha ajudat a arribar als Inauditos. I sabeu què? Doncs que això no ha fet més que començar!


Torno l’any vinent. Ens hi veiem?





dissabte, 3 de gener de 2015

Comença un nou any...

Comença un nou any i continuen les il·lusions, algunes noves, moltes renovades. Aquests dies podem dir que ja sóc membre oficial de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors de Catalunya), cosa que em fa molt contenta i alhora m’impressiona, per què no dir-ho.




Per començar, em fa contenta perquè, per fi, faig un pas endavant per entrar una mica més en aquesta professió tan bonica d’explicar històries. Si, si, ja sé que fa temps que hi estic ficada i ben ficada, però no sé, entrar a formar part d’una associació on més companyes i companys de professió ja hi són, doncs em fa sentir part d’un col·lectiu i això és molt reconfortant. I em fa contenta, també, perquè em fa sentir compromesa amb tot el que està relacionat amb la narració, no només el moment màgic d’explicar un conte (que és la bomba!), sinó també els moments de compartir i crear, els cursos de formació i l’enriquiment i el recolzament mutu.

I per acabar, m’impressiona perquè representa que ara sóc una mica més professional que abans i això, a mi, m’impressiona. Ara que, pensant-ho bé, sóc de veritat més professional que abans? Potser sí que és veritat, però no només perquè sigui de l’associació, sinó perquè cada vegada els contes i jo som més indissolubles i sense quasi voler-ho, això fa que cada cop ho vulgui fer millor.
Benvingut 2015!
Benvingudes il·lusions! Les noves i les renovades :-) 

                                             

dijous, 4 de desembre de 2014

L'aprenent de joier (o un bon motiu per recrear-se en els contes tradicionals)

Agafem un grup de narradores i narradors amb moltes ganes d’aprendre, de compartir, de caminar però, sobretot, amb molta imaginació i ganes de jugar. Li afegim un guia, un sherpa, un acompanyant... un Ignasi. L’Ignasi Potrony. Ho trossegem tot, ho barregem bé i ho deixem fer xup-xup durant un parell de mesos. I ho tastem. I el que una d’aquestes que s’ha vist trossejada i xupxupejada en conclou és que he pogut gaudir, patir, aprendre, desaprendre, il·lusionar-me i a vegades, fins i tot, desesperar-me.

Formalment, aquestes últimes setmanes he assistit al Seminari de recreació del relat tradicional, que l’Ignasi Potrony, amb l’ajuda de la Susana Tornero, ens han impartit.
Poca cosa en diré amb les meves paraules, què millor que un conte per expressar, en gran part, com em sento:

Diuen que un jove xinès va voler-se fer joier. Es va presentar davant un mestre joier i li va suplicar que l’admetés com a aprenent. El joier el va acceptar, li va posar una pedra de jade a la mà, li va dir que tanqués la mà i la mantingués així durant un any.
No va ser fàcil pel jove aprenent passar-se un any sencer amb una pedra a la mà sense deixar-la anar mai, ni de dia ni de nit. Però va aguantar tot l’any, es va presentar davant del mestre, va obrir la mà i li va tornar la pedra.
Ofegant les ganes que tenia de protestar per tan llarga i inútil prova, va dir respectuosament al mestre: “La primera lliçó ha estat dura. Digueu-me, puc començar el meu verdader aprenentatge ara?” El mestre va agafar una altra pedra i la hi va intentar donar. L’aprenent va dir que ja n’havia tingut prou amb un any i que no estava disposat a passar-se’n un altre d’igual. Però el mestre va insistir, li va col·locar la pedra al palmell de la mà i li va tancar els dits sobre ella.
Aleshores el deixeble va exclamar: “Però si això no és jade!”. I el mestre va respondre: “Ja has acabat l’aprenentatge”.

La lectura del conte pot ser molt diversa, però deixaré que impressioni en cadascú com bonament li arribi. Tinc molts motius per estar agraïda, però per no extendre’m, gràcies a tots per la vostra imaginació i per compartir la vostra creativitat.

dissabte, 4 d’octubre de 2014

Les primeres vegades

Aquest setembre ha estat ple de novetats, al menys per mi, al menys pels meus contes. Va començar amb una primera vegada (de contes per adults) i ha acabat amb una altra primera vegada (de contes en una festa d’aniversari). M’agraden les primeres vegades. Et pots imaginar com aniran, et pots fer il·lusions, t’ho pots preparar amb molt carinyo...però, realment, fins que no passen, no te n’adones que la màgia del moment és el millor que pot passar.




Dijous passat a la tarda em vaig estrenar en un espai que encara no coneixia, una festa d’aniversari. I va ser en un parc enmig de la ciutat. Natura i asfalt barrejats, nens i pares entregats, fresqueta agradable de finals d’estiu, tot un seguit de detalls que van fer que la sessió fos molt especial. Per un moment estàvem tots estirant amb totes les nostres forces la pastanaga gegant que no es deixava arrencar!





Quin final d’estiu més intens i acollidor. Sí, sí, decididament, les primeres vegades m’encanten. Fins la propera!



dissabte, 6 de setembre de 2014

Acomiadant l'estiu

Divendres 5 de setembre, l’estiu s’està acabant. Un estiu una mica passat per aigua, però intens i calurós alhora. I què millor que una nit gastronòmico-cultural per acomiadar-lo? Tenim el que necessitem: una terrassa sorprenent i màgica en ple Gòtic, un sopar vegà deliciós per nutrir el cos, uns contes d’arreu del món per escoltar mentre es fa de nit i música tranquil·la i amb caràcter per alimentar l’ànima. I, és clar, tenim el més important: un públic meravellós i entregat que escull una proposta diferent, agradable, alternativa i la comparteix amb nosaltres. I no sou pocs els que veniu! I això ens encanta.





Gràcies a tothom que ha fet possible aquesta nit tan bonica! Gràcies Bárbara per cedir-nos casa teva i compartir la teva energia, gràcies Valentina per cuinar amb tant d’amor i fer d’unió entre tots, gràcies Mariana, Ezequiel i Juan per transportar-nos amb la vostra música i gràcies, sobretot, als que vau venir i ho vau disfrutar.


Us aviso quan ho tornem a fer, d’acord? Perquè de fer-se, es tornarà a fer :-)



Feliç final d’estiu



dimecres, 4 de desembre de 2013

El millor fill

Avui us convido a viatjar fins a Etiòpia, un dels molts països africans on la narració oral està tan viva. D’allà en vé un conte visualment (insisteixo, visualment) molt bonic. I diu així:


“Vet aquí que un vellet, quasi a punt de morir, va fer cridar els seus tres fills i els va dir:


- No puc dividir en tres el que tinc. Això deixaria molt pocs béns per a cadascú de vosaltres. He decidit donar tot el que tinc, com a herència, a qui es mostri més hàbil, més intel·ligent. Dit d’una altra manera: al meu millor fill. He deixat sobre la taula una moneda per a cadascú de vosaltres. Agafeu-la. El que compri amb aquesta moneda quelcom amb què omplir la casa, es quedarà amb tot.


Van marxar. El primer fill va comprar palla, però només va aconseguir omplir la casa fins a la meitat. El segon fill va comprar sacs de plomes, però no va aconseguir omplir pas més que l’anterior.


El tercer fill -que va aconseguir l’herència- només va comprar un petit objecte. Era una espelma. Va esperar fins la nit, va encendre l’espelma i va omplir la casa de llum.”

Feliç dijous!


divendres, 22 de novembre de 2013

Benvinguts al Japó!

El Japó, quin país tan llunyà i tan exòtic per gent com nosaltres, oi? 

Allà, diuen que els contes són explicats al voltant d’un teatret de fusta anomenat kamishibai.






I així és com vaig explicar els contes fa ja unes quantes setmanes, a la Llibreria Index de Vilassar de Mar. Aprofitant la calor de l’estiu i que el carrer estava molt ben ambientat, talment com si estiguéssim al Japó, vam fer la sessió a l’aire lliure. Quants nens i nenes! Quants pares i mares! Sort del micro i del gran espai que teníem, sinó tot s’hagués quedat petit (qui ho havia de dir!).

I amb aquesta sessió ja en van tres a Índex, un gran raconet amb moltes ganes de fer arribar la cultura a petits i grans.


 Gràcies, de nou, per deixar-m'hi formar part!